Cartell vist al caixer del pàrquing del Cinema Bosque (Barcelona). El millor és el final: ‘Cualquier duda pase por el centro de control’… doncs deu haver-hi cua…

Avui he somniat que volava, amb una nau, fins un planeta llunyà, un planeta vermell i llampant on tot era tou… el terra, les parets, els cotxes… res no feia mal. Un planeta on la gent es movia a poc a poc i tothom era feliç; res no et podia ferir… ningú no moria ni envellia… res no s’acabava ni es trencava… no existien les paraules lletges ni les males cares. Tot era bonic i per sempre, fins i tot els sentiments.

Perquè ‘Lost’ és una sèrie immensa, una sèrie que, si l’acaben bé, diré que és la millor sèrie mai feta. Per si algú no ho va llegir al seu dia, us deixo la millor definició de l’audiència lostiana que he llegit mai (al blog “espoiler“, d’Hernán Casciari”). Per tot això, necessito dir que em fan molta ràbia els que ‘s’han trobat’ Lost ja a la quarta o cinquena temporada, i han devorat capítols de 10 en 10 sense contemplacions, sense cap respecte pels que havíem d’esperar una setmana entre capítol i capítol, o mesos entre temporada i temporada… fins i tot vam patir l’eterna i indefinida aturada provocada per la vaga de guionistes a USA després del capítol 6 de la tercera temporada…

Per tot això, penso que hauríem de buscar un sistema perquè els ‘nouvinguts’ haguessin d’esperar una setmana entre capítol i capítol i mesos entre temporada i temporada… i, en el fons, els hi estaríem fent un favor; perquè precisament aquesta espera dilatada, aquesta tensió acumulada és la que provoca que les ‘season finale’ siguin tan emocionants; com l’últim capítol de la tercera temporada, que et maltracta emocionalment, juga amb tu per portar-te a l’engany fins deixar-te, amb l’última seqüència, fent bots al sofà i cridant contra la pantalla totes les paraulotes apreses durant tota una vida… pels ‘nouvinguts’, és com el final del ‘Sexto Sentido’ però multiplicat per 70 (que són els capítols que vam veure durant 3 anys fins arribar a aquesta meravella).

Confirmat, sóc un avi. Avui m’he trobat amb una relíquia: un disquet d’1.44MB. Feia anys que no veia un d’aquests… i el que és més greu és que jo n’havia fet servir!! I ara sembla més una troballa pròpia d’una excavació arqueològica, un fòssil tecnològic, el vinil de la informàtica… que quan tenies un arxiu gran l’havies de ‘tallar’ i fer servir més d’un disquet; ara, per guardar un capítol de ‘Lost’ necessitaríem 243 disquets (si és en .avi estàndard) i quasi 800 si és en alta definició. Miro de consolar-me pensant que no vaig arribar a conèixer els disquets de ‘doble densitat’, els de 5.25″, amb la meitat de capacitat (720KB). I és que els records tecnològics són els que més em fan veure com de vell sóc: quan era petit em passava hores jugant al pong (que estava preinstal·lat al televisor de casa dels meus pares), jugava tant que em vaig avorrir de guanyar a la màquina i vaig acabar jugant contra mi mateix (amb un comandament a cada ma).

Ja veig que, d’aquí poc, les meves frases començaran per ‘Jo, quan era jove…’

Dibuix fet mentre parlava per telèfon…

Avui pensava com de difícil deu ser fer qualsevol cosa si tens 100.000 persones en viu mirant-te… 100.000 parells d’ulls clavats a la teva esquena i que acompanyen cada moviment del teu cos, pressionant-te, exigint-te… jo penso que no seria capaç ni de fer una truita francesa, i mira que les truites franceses em surten de meravella… i precisament aquesta idea atrau la meva atenció; 100.000 persones mirant, a la vegada, la mateixa cosa… doncs és algo no passa cada dia (en viu, vull dir, no per la tele) i, és clar, passa el que passa; que entre la multitud et trobes algun ‘energumen’ amb ganes de cridar l’atenció, esparverat:

Alguns no em creureu, d’altres potser esteu tan malalts com jo… i pels escèptics, aquí teniu la foto:

A més, vaig estar una bona estona fent totes les combinacions possibles amb el número de telèfon que apareix sobreimprès, per veure si d’alguna manera sumava 108… però no. Ara entraré a la web a veure si trobo alguna pista més… jeje!