stop and smile

Una cosa que sempre (o quasi sempre) faig des de que sóc conductor és aturar-me al pas de vianants quan algú s’espera. Els que heu pujat amb mi al cotxe ja ho sabeu. I ho faig perquè fa més anys que sóc vianant que no pas conductor; fa molta ràbia estar-se esperant per creuar i veure com ningú no s’atura. Us recomano que proveu aquesta pràctica (aturar-se), ni que sigui un sol cop, i veureu com el vianant no només us mira amb sorpresa i satisfacció, sinó que us agraeix el gest amb un somriure… i només per això, ja val la pena.

can you repeat, please?

Cartell vist al caixer del pàrquing del Cinema Bosque (Barcelona). El millor és el final: ‘Cualquier duda pase por el centro de control’… doncs deu haver-hi cua…

the red planet

Avui he somniat que volava, amb una nau, fins un planeta llunyà, un planeta vermell i llampant on tot era tou… el terra, les parets, els cotxes… res no feia mal. Un planeta on la gent es movia a poc a poc i tothom era feliç; res no et podia ferir… ningú no moria ni envellia… res no s’acabava ni es trencava… no existien les paraules lletges ni les males cares. Tot era bonic i per sempre, fins i tot els sentiments.

season finale

L’altre dia un amic em deia: “Mario, si la teva pàgina és un ‘diari’ del camí cap als 30 anys, com és que parles tant de ‘Lost’?” Com és que parlo tant de ‘Lost’? Dels 29 anys que tinc en porto quasi 5 seguint aquesta sèrie. Una sèrie que va més enllà de la pantalla, una sèrie que t’arriba a ‘emparanoiar‘ fins al punt de barrejar realitat amb ficció, passat amb futur. Una sèrie que ens ha canviat (als que estem malalts de ‘Lost’) el nostre dia a dia; ja no tenim records, ara tenim flashbacks, ja no tenim mala sort sinó que ara veiem números ‘xungos’, per nosaltres ja no existeixen illes desertes sinó illes que es mouen a l’espai-temps, no ens estranyaríem de veure un Ós Polar a una illa del Pacífic ni ens faria cap por un fum negre que grinyola i doblega palmeres…

Perquè ‘Lost’ és una sèrie immensa, una sèrie que, si l’acaben bé, diré que és la millor sèrie mai feta. Per si algú no ho va llegir al seu dia, us deixo la millor definició de l’audiència lostiana que he llegit mai (al blog “espoiler“, d’Hernán Casciari”). Per tot això, necessito dir que em fan molta ràbia els que ‘s’han trobat’ Lost ja a la quarta o cinquena temporada, i han devorat capítols de 10 en 10 sense contemplacions, sense cap respecte pels que havíem d’esperar una setmana entre capítol i capítol, o mesos entre temporada i temporada… fins i tot vam patir l’eterna i indefinida aturada provocada per la vaga de guionistes a USA després del capítol 6 de la tercera temporada…

Per tot això, penso que hauríem de buscar un sistema perquè els ‘nouvinguts’ haguessin d’esperar una setmana entre capítol i capítol i mesos entre temporada i temporada… i, en el fons, els hi estaríem fent un favor; perquè precisament aquesta espera dilatada, aquesta tensió acumulada és la que provoca que les ‘season finale’ siguin tan emocionants; com l’últim capítol de la tercera temporada, que et maltracta emocionalment, juga amb tu per portar-te a l’engany fins deixar-te, amb l’última seqüència, fent bots al sofà i cridant contra la pantalla totes les paraulotes apreses durant tota una vida… pels ‘nouvinguts’, és com el final del ‘Sexto Sentido’ però multiplicat per 70 (que són els capítols que vam veure durant 3 anys fins arribar a aquesta meravella).

1.44MB

Confirmat, sóc un avi. Avui m’he trobat amb una relíquia: un disquet d’1.44MB. Feia anys que no veia un d’aquests… i el que és més greu és que jo n’havia fet servir!! I ara sembla més una troballa pròpia d’una excavació arqueològica, un fòssil tecnològic, el vinil de la informàtica… que quan tenies un arxiu gran l’havies de ‘tallar’ i fer servir més d’un disquet; ara, per guardar un capítol de ‘Lost’ necessitaríem 243 disquets (si és en .avi estàndard) i quasi 800 si és en alta definició. Miro de consolar-me pensant que no vaig arribar a conèixer els disquets de ‘doble densitat’, els de 5.25″, amb la meitat de capacitat (720KB). I és que els records tecnològics són els que més em fan veure com de vell sóc: quan era petit em passava hores jugant al pong (que estava preinstal·lat al televisor de casa dels meus pares), jugava tant que em vaig avorrir de guanyar a la màquina i vaig acabar jugant contra mi mateix (amb un comandament a cada ma).

Ja veig que, d’aquí poc, les meves frases començaran per ‘Jo, quan era jove…’

300 days left

… ja fa més de 2 mesos que vaig iniciar el camí dels 29 cap als 30… ja ha plogut una miqueta i em sento més vell que mai; ara puc confirmar que això de fer-se gran no m’agrada, gens. Aquesta pàgina m’està ajudant a ‘netejar’ coses del meu passat que mai no he pogut digerir i m’obliga a buscar temps per a les coses que més m’importen (tot i que això últim m’està costant una miqueta més). També m’ha portat a qui menys esperava i m’ha allunyat de qui creia més a prop. Aquest matí, una persona m’ha comentat que trobava aquesta pàgina ‘massa’ personal… i si, personal si que ho és, no ho negaré; però ‘massa’? no crec que pugui ser ‘massa’ personal; o ho és o no ho és… i ara és de l’única manera que sóc capaç d’oferir… potser quan hagi superat aquest ‘any de traspàs’ ho pugui pintar d’un altre color però, ara per ara, no puc canviar-ho. A canvi, si que us puc garantir que és totalment sincera… i és que, a 300 dies de fer-ne 30 anys, no em surt cap altra cosa…

raining on me

Aquests dies no tinc el cap on l’he de tenir… no el tinc sobre les espatlles, miro de posar-me un barret i no me’l trobo, intento col·locar-me les ulleres i no puc, no faig que sí ni que no, no em cal el coixí a les nits ni m’he de pentinar als matins, no puc seguir el ritme d’una cançó… ni tan sols puc abaixar-lo, mirant al terra… perquè aquests dies no tinc el cap on l’he de tenir…

Dibuix fet mentre parlava per telèfon…